MANIFEST
DE LA COMUNITAT ACADÈMICA CONTRA ELS BLOCS D’INFORMACIÓ ELECTORAL
I EN SUPORT DE LES DEMANDES DEL COL·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA
AL TRIBUNAL D’ESTRASBURG I AL CONSELL D’EUROPA
La
protecció del pluralisme polític i la llibertat d’expressió
queden recollits als articles 1 i 20 de la Constitució Espanyola. De
la mateixa manera, els articles 43 i 52 de l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya proclamen el dret dels ciutadans a la informació i la
garantia del pluralisme polític.
Però
en període electoral la protecció del pluralisme polític queda en
mans de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). En la
seva redacció inicial (1985)1,
aquesta llei feia referència, a la secció 6a del Capítol VI, a la
utilització dels mitjans de comunicació per a campanyes electorals:
- D’una banda, estableix que durant la campanya electoral els partits, federacions, coalicions i agrupacions que concorrin a unes eleccions tenen dret a espais gratuïts de propaganda a les emissores de televisió i ràdio de titularitat pública (art. 60.2), i que correspon a la Junta Electoral l’atribució del temps de propaganda electoral en funció dels vots obtinguts a les anteriors eleccions equivalents (arts. 61, 65 i 67).
- De l’altra, determina que el respecte al pluralisme polític i social, així com la neutralitat informativa dels mitjans de comunicació públics en període electoral, han de ser garantits per l’organització d’aquests mitjans i el seu control previstos a les lleis. Amb tot, també aclareix que les decisions dels òrgans d’administració dels mitjans públics es poden recórrer davant la Junta Electoral competent (art. 66).
L’any
2011 l’article 66 de la LOREG2,
com hem vist relatiu a la informació en període electoral, va ser
modificat en dos sentits:
- A la necessitat de respectar la neutralitat informativa, s’afegia també el respecte a la igualtat i la proporcionalitat (sense aclarir com conciliar l’aplicació simultània d’aquests dos nous condicionants).
- Ampliava a les emissores de titularitat privada el respecte als principis de pluralisme e igualtat i, en el cas de les televisions privades, afegia a més els principis de proporcionalitat i neutralitat informativa.
Malgrat
aquesta modificació, la LOREG només estipula explícitament en el
cas dels espais gratuïts de propaganda que hi ha d’haver una
distribució del temps que es dedica a cada partit en funció de les
darreres eleccions equivalents.
Amb
tot, les reclamacions interposades pels diferents partits polítics
davant la Junta Electoral Central han anat configurant una doctrina
que ha tendit a equiparar el tractament de la propaganda i el de la
informació electoral. D’aquesta manera, s’han anat consolidant
els anomenats “blocs electorals”, que fixen un
temps i un ordre predeterminat de les notícies sobre la campanya
electoral
als
mitjans audiovisuals de titularitat pública.
Com
assenyalen Núria Almiron, María Capurro i Pablo Santcovsky en un
estudi publicat el 20103
la doctrina de la Junta Electoral sovint ha estat confusa i
contradictòria. Una situació que s’ha mantingut amb actuacions
posteriors: el 2011 publicava una instrucció on establia que la
durada de les informacions s’havia d’ajustar proporcionalment als
resultats de les darreres eleccions equivalents; quatre anys més
tard introdueix la possibilitat de considerar com a “grups polítics
significatius” les forces polítiques que no es van presentar a
les anteriors eleccions equivalents o que no van obtenir
representació, però que han aconseguit almenys un 5% dels vots
vàlids emesos en eleccions posteriors4.
L’aplicació de la instrucció ja ha produït situacions xocants,
com el fet de negar la consideració de grup polític significatiu a
una força amb representació al Parlament de Catalunya, que ha
quedat exclosa dels debat de candidats previst a l’emissora pública
de televisió de Barcelona en la campanya d’aquestes darreres
municipals.
Cal
subratllar, però, que la pròpia doctrina de la Junta Electoral
Central preveu la possibilitat d’evitar els blocs electorals
mitjançant l’acord unànime de les forces polítiques que
concorren a un procés electoral5.
Molins
de Rei, El Prat del Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Mataró, Sant
Vicenç dels Horts o Bellvei del Penedès, són poblacions on s’ha
assolit el consens necessari per no aplicar aquest sistema a la
cobertura informativa de les eleccions municipals d’enguany.
Aquests exemples posen de manifest que la llei no obliga si hi ha
voluntat política de fer confiança en els professionals.
L’oposició
als blocs informatius, es fonamenta, doncs, en el fet que equipara la
informació a la propaganda i també perquè suposen una ingerència
política en el treball dels periodistes, que durant les campanyes
electorals no poden exercir la funció social que desenvolupen
habitualment.
Pel
que fa a la relació entre el sistema polític i el sistema mediàtic,
Espanya es contextualitza en el model anomenat de pluralisme
polaritzat, propi dels països mediterranis, que es caracteritza per
un baix nivell de professionalització i autoregulació, i un elevat
grau d’instrumentalització política dels mitjans de comunicació6.
Però fins i tot en relació amb el nostre entorn més pròxim, la
situació que es produeix a Espanya en els períodes electorals és
excepcional, ja que a la majoria de països europeus la informació
política no està subjecta al sistema de blocs ni el control del
pluralisme recau en un òrgan electoral (com la Junta Electoral
Central). O bé s’exerceix una supervisió per part d’autoritats
de l’audiovisual, o bé s’efectua un control intern per part de
les emissores públiques7.
Aquesta
excepcionalitat ha estat denunciada des de fa gairebé dues dècades
per comitès d’empresa de mitjans públics, així com per
sindicats, associacions i col·legis professionals, com el Col·legi
de Periodistes de Catalunya, que ha impulsat recentment dues
iniciatives per a la supressió dels blocs d’informació electoral.
D’una banda, la presentació d’una queixa formal al Consell
d’Europa —mitjançant la Federació de Periodistes Europeus (EFJ)
i la Federació Internacional de Periodistes (IFJ)—. De l’altra,
una campanya de micromecenatge per elevar una demanda contra els
blocs electorals al Tribunal Europeu de Drets Humans. En aquest
darrer cas, la fórmula del micromecenantge té la pretensió
d’implicar la ciutadania en una qüestió que no és purament una
reclamació professional, sinó que té a veure amb la qualitat
democràtica de la nostra societat.
Per
aquest motiu, com a col·lectiu acadèmic dedicat la recerca sobre
els fenòmens de la comunicació i, sovint, a la formació dels
futurs periodistes, manifestem:
-El
nostre suport a les iniciatives endegades contra els blocs electorals
pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i la voluntat de
contribuir a la seva difusió.
-La
necessitat de fomentar la reflexió crítica sobre les condicions que
afavoreixen l’expressió del pluralisme (no només polític, sinó
també social) als mitjans de comunicació, i molt especialment als
públics. En el cas de Catalunya aquesta reflexió és crucial en
aquests moments en què el Parlament debat la proposició de llei
electoral.
1
Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General.
BOE núm.
147, 20 de juny de 1985.
2
Llei Orgànica 2/2011, de 28 de gener, per la qual es modifica la
Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, de Règim Electoral General.
BOE, núm.
25, 29 de gener de 2011.
3
“Els blocs
electorals als mitjans públics de l’Estat espanyol: una excepció
a Europa”. Quaderns
del CAC, núm.
34, pàgs. 93-100.
4
Instrucció 1/2015, de 15 d’abril, de la Junta Electoral Central,
de modificació de la Instrucció 4/2011, de 24 de març,
d’interpretació de l’article 66 de la Llei Orgànica de Règim
Electoral General, sobre la consideració com a grup polític
significatiu en els plans de cobertura informativa dels mitjans
públics de comunicació.
5
Sessió de la Junta Electoral
Central de 27 de febrer de 2008 (núm.
expedient 292/662).
6
Daniel C. Hallin i Paolo Mancini (2007). Sistemas
mediáticos comparados. Barcelona:
Hacer editorial.
7
En aquest sentit també cal esmentar el treball de recerca
comparada sobre la regulació de la cobertura de la informació
política per part dels operadors públics de deu països europeus
realitzat
per Núria Almirón, María Capurro i Pablo Santcovsky (2010). “The
Regulation of Public Broadcasters’ News Coverage of Political
Actors in Ten European Union Countries”. Comunicación
y Sociedad, Vol.
XXIII, núm. 1, pàgs. 205-236.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada